Narració del viatge a l'Antàrtida de Diana Galimberti, cap d'expedició del Grigorii Mikheiev

És difícil dir on s'inicia un viatge a l'Antàrtida. La preparació de l'equipatge? De ben cert no ens podem oblidar de res, des de la crema de protecció per a la cara fins a un parell de guants, cal portar-ho des de casa. Tampoc es poden cometre errors: alerta a no preveure correctament les capes a posar-se o la capacitat tèrmica de les peces! Aquests preparatius meticulosos acompanyen a una preparació interior, una progressiva predisposició induïda per la consciència de sortir cap a un lloc extrem, “fora del món”. És amb aquest esperit que es tanca la maleta per a anar fins el viatge-expedició a bord del Grigorii Mikheev, resseguint les costes de la Península Antàrtica, una de les poques zones del continent blanc relativament accessible durant l'estiu austral, entre desembre i febrer. La sortida està prevista des de l'aeroport de la ciutat xilena de Punta Arenas, a tocar de l'estret de Magallanes. A la pista, un Dash-7 canadenc espera el llum verd dels seus pilots que, després haver estudiat meticulosament els butlletins meteorològics proveïts per la torre de control en recerca d'una finestra de vol favorable per a l'aterratge a l'Antàrtida, inspeccionen el cel una última vegada abans de confirmar l'enlairament. Perquè quan es travessa el Passatge de Drake, els més de 1.000 Km. d'oceà al sud de Cap d'Hornos que separen Sud-amèrica del continent blanc, l'avió supera el punt del “no-retorn” i una avaluació equivocada tindria conseqüències fatals. L'aterratge està previst sobre l'Illa Rei Jordi, a la pista de terra mantinguda per la Força Aèria xilena, única infraestructura existent per a totes les nacions que operen en aquella zona. Al mig de la Badia Fildes, a uns pocs centenars de metres dels edificis escampats a la platja, insòlit conglomerat “urbà” compost per la base xilena Freos i la russa Bellingshausen, es troba fondejat el Grigorii Mikheev, un petit vaixell oceanogràfic rus concebut per a la navegació en l'Àrtic, que resulta especialment adequat per navegar entre els gels de l'Antàrtida. Al casc reforçat del vaixell, s'hi afegeix l'experiència de la tripulació i del comandant, Alexei Zakalashniuk: amb més de 10 anys d'oceà austral a les seves espatlles, el capità adverteix sobre les insídies de l'Antàrtida, segons ell “més temibles en comparació a les del pol oposat. Existeixen només pronòstics meteorològics sobre macro-escala, la variabilitat local és enorme”. I no és cap barbaritat parlar d'insídies, atès que a l'alba de l'endemà el Grigorii Mikheev es desperta amb 150 km/h de vent. És veritat que la nit abans el meteoròleg de la Força Aèria xilena, pujat a bord en visita de cortesia, havia preanunciat “vent en augment moderat sobre l'arxipèlag de les Shetland”, previsió confirmada pels gràfics arribats a l'ordinador d'abord que els preveien al voltant de 60 km/h ! Enfront d'un mar sempre més blanc per l'escuma de les onades, es decideix abandonar les Shetland del Sud per buscar refugi més al sud, resseguint de la costa de la Península Antàrtica. Amb els ulls enganxats al radar i a l'horitzó, els oficials russos s'han rellevat en la tempesta que ha assolit força 12 per prevenir la temible amenaça dels blocs de gel amagats entre les onades. Estar en equilibri sobre un vaixell que s'escora 40 graus cap a ambdues bandes no és fàcil tampoc per a un mariner expert, però a poc a poc un s'adapta i, tímidament, es deixa capturar per l'excepcional bellesa dels colors del mar i del cel que es barregen entre les esquitxades del mar. Al vespre, finalment, com sol succeir en aquestes regions, el mar i el vent es calmen gairebé de sobte i tot sembla tornar a la normalitat. El vaixell reprèn el seu caminar tranquil, com en un bressol mogut pel balanceig de les aigües protegides de l'Estret de Gerlache, on treuen el cap els cims accidentats dels Monts Ellsworth, dels quals descendeixen, com rius, gegantines glaceres que desemboquen al mar. A partir dels 64° de latitud Sud, la Península Antàrtica es revela en tota la seva magnificència que la rendeix un dels llocs més fascinants de tota l'Antàrtida per la bellesa dels paisatges, la història de les antigues exploracions i l'abundància de fauna. Lliure de tot vincle, l'ull s'adapta al nou ambient. “En aquesta nova visió a 360 graus, incapaç de reconèixer el que està a prop o lluny, la mirada cerca una referència en la llum”, aclareix el pintor Michael Messonnet que treballa en el vaixell des de fa un mes. “A poc a poc s'aconsegueix percebre la profunditat d'un color predominant com el blanc, que es trasforma en un element cromàtic polivalent”.
Amb els seus 14.000.000 km2, el blanc glacial de la calota antàrtica llisca lentament des del centre del continent cap a la costa amagant la seva topografia real, rica en badies i golfets, ocultada entre milers de canals, roques i illes. Entre aquestes, al llarg de l'Estret de Gerlache hi apareix la petita Illa Cuverville, on hi viu una de les més importants colònies de pingüins de la zona. Es tracta dels petits pingüins Papua i de barbijo, que arriben aquí a principis de la primavera austral per construir el seu niu sobre la terra ferma. Tot just el 2% de les terres emergides no està cobert pel gel i és en aquest espai reduït on es concentra gran part de la vida antàrtica terrestre: pingüins, corbs marins, petrells, elefants marins, llops i petites comunitats d'insectes i aràcnids, així com algues, líquens, molses i les rares graminàcies s'afermen en aquests llocs on les condicions ambientals són menys prohibitives. Els pingüins no semblen especialment inquiets per la presència humana; al contrari, un cop restablerta la calma natural després del desembarcament del bot, es mostren curiosos cap als nouvinguts. Però, com adverteix Jordi Plana, el biòleg de l'expedició, “el sistema antàrtic es caracteritza per una organització fonamentada sobre un número limitat d'espècies altament dependents entre si i del seu hàbitat. Aquest ecosistema és el fruit de llargs processos evolutius que han permès a totes les espècies d'adaptar-se a les dures condicions ambientals, però és extremament sensible a qualsevol interferència externa”. En la badia enfront de Cuverville han encallat gegantins blocs de gel, empesos a la deriva cap al Nord pels vents i les corrents. Temuts obstacles per la seva ubicació imprevisible i la seva capacitat de capgirar-se amb inesperada celeritat, aquests blocs de gel (dels quals amb prou feines una novena part és visible en la superfície) constitueixen una de les atraccions més espectaculars de l'Antàrtida per les seves formes i els seus colors, resultat d'un increïble treball operat en el temps pel vent i el mar. La temptació de baixar el bot de goma a l'aigua i caminar entre els gels és irresistible. Sovint, sobre els blocs més accessibles descansen algunes foques, principalment Weddell i dels Crancs; no obstant això, tampoc és improbable l'encontre amb una foca lleopard vista la proximitat de la colònia de pingüins, un recurs alimentari important per a aquest temible predador que, al costat de l'orca, ocupa el nivell més alt en la cadena alimentària antàrtica. Després d'una breu navegació a través de l'estret Canal Neumayer, afortunadament lliure de pack a la deriva, el Grigorii Mikheev pren el rumb cap a Port Lockroy a la minúscula Illa Goudier. És just en aquest braç de mar que el vaixell fa el seva primera trobada amb algunes balenes. Es tracta de dos “minke” o balenes nanes i, encara que emergeixen només alguns segons per respirar, l'emoció i la sorpresa són grans. Com les altres balenes de l'hemisferi austral, aquests cetacis migren cap a l'Antàrtida al principi de l'estiu, atrets per l'abundància de krill, un petit crustaci semblant a un llagostí que constitueix un recurs alimentari fonamental per a tota la fauna austral.
A Port Lockroy es troba una base britànica construïda durant la 2a Guerra Mundial en el marc de l'operació “Tabarin” per contrastar l'expansió alemanya a la zona. A la porta de la petita “Base A”, ara internacionalment reconeguda com Monument Històric de l'Antàrtida, el comandant Rick Atkinson recorda els “vells temps” de l'exploració amb els trineus de gossos, dels quals ell mateix n'havia estat un pioner. Evacuats de l'Antàrtida en el 1992 pel risc de transmissió d'agents patògens a les foques, els gossos han estat fidels i confiables companys en la història recent de les exploracions del desert blanc. Tot considerat es tracta d' una història relativament “nova”, tenint en compte que encara no han passat cent anys des de quan el primer home ha arribat fins el Pol Sud. Va ser Roald Amundsen que en el 1911 planta la bandera noruega en el punt més austral del planeta, exactament allà on 34 dies més tard ho hauria fet el britànic Robert Falcon Scott. Però aquest últim, cansat i desil·lusionat, no va aguantar la fatiga del viatge de retorn. Aquesta absurda i despietada competició contrasta amb l'esperit que ha caracteritzat empreses més “genuïnes”, com la d'Ernest Shackleton o, anys abans, dels primers geògrafs i topògrafs, la missió dels quals era la de donar forma a la llegendària Terra Australis Incognita. Entre tants noms prestigiosos, com els de Bellingshausen, Weddell, Wilkes, Ross, de Gerlache, Drygalski o Nordenskjöld, destaca el de Jean Baptiste Charcot, un il·lustre francès que ha deixat empremtes indelebles en la cartografia antàrtica del principi del Segle XX. I és a la badia de l'Illa Petermann, on es dirigeix ara el Grigorii Mikheev, que Charcot va passar l'hivern de 1909 a bord del vaixell Pourquoi pas?. Les seves anotacions representen una important font d'informació per als investigadors nord-americans que treballen en aquesta illa per estudiar l'èxit reproductiu de les colònies de pingüins. Els primers resultats deixen entreveure conclusions bastant alarmants. Melissa Rider explica que sobre la base de les dades recollits, “els Papues han augmentat gairebé d'un 30% respecte als Adèlies que, segons els registres de Charcot, constituïen la població predominant de l'illa. Els Papues normalment viuen en àrees més temperades respecte als Adèlies. El fet que en aquests anys s'estiguin desplaçant sempre més al sud ens fa suposar que les condicions climàtiques estan canviant”. Però el cens dels pingüins en realitat també té un altre objectiu: estudiar l'impacte del turisme sobre el delicat ecosistema antàrtic, una problemàtica recent, sorgida amb el progressiu augment de les visites no governamentals que avui dia involucren gairebé 30.000 persones per any entre turistes, navegants, escaladors i altres. Única activitat econòmica realitzada (a més de la pesca, actualment controlada per una convenció internacional específica), el turisme és compatible amb els principis del Tractat Antàrtic, l'acord subscrit per gairebé 50 nacions que defineix el continent blanc com “una reserva internacional dedicada a la pau i a la ciència”. Però, com totes les activitats dutes a terme a l'Antàrtida, incloses les científiques, el turisme ha de ser analitzat des del punt de vista de l'impacte ambiental i, en aquest cas, es planteja el difícil problema d'establir a qui correspon realitzar aquesta avaluació i com considerar l'impacte acumulatiu, atès que els mateixos llocs són visitats per diversos operadors. En aquest sentit, des del 1991 es a constituït una Associació d'Operadors de Turisme Antàrtic (IAATO) que ha estat admesa com a observador a la taula de les negociacions internacionals, contribuint substancialment a la difusió de les problemàtiques antàrtiques fora dels ambients estrictament científics.
Enfront de la petita Illa Petermann, es respira una atmosfera fascinant malgrat que el fred es faci sentir sempre més intens. Encara que no siguin especialment elevades (amb prou feines uns mil metres), vistes des del mar les muntanyes sobressurten al cel amb tota la seva imponència; entre elles, el Mont Scott fa de sentinella a l'ingrés del Canal Lemaire, un dels passatges obligats més espectaculars de tota la Península, on la mirada es perd en un laberint de canals, illes i blocs de gel que duen cap a l'immens oceà austral. En aquest lloc remot a les portes del Cercle Polar Antàrtic els dies no s'acaben mai i l'alba es barreja amb el vespre en una interminable successió de variacions sobtades de llums, ombres i matisos. No obstant això, la bellesa del lloc no redueix la seva duresa en els mesos d'hivern, quan tot queda atrapat pel gel i la inacabable nit polar. Com bé ens explica en Viktor, mecànic de la base ucraïnesa Vernadsky, “a l'hivern pot sorgir un problema per una dificultat mínima, és suficient una ràdio que no rep mentre et trobes lluny de la base i tot es complica. Per cert, no sortiu sols”. Mou la cap en signe d'afirmació el jove metge de la base que, en els pocs metres quadrats de la seva infermeria, ha de saber fer front a tot, des d'una cirurgia d'emergència a una extracció de dents. Tant Viktor com el metge formen part d'aquell nombrós conjunt de persones que treballen a l'Antàrtida per garantir el funcionament d'una sèrie de serveis i infraestructures indispensables per a la supervivència humana. Sobre això el responsable científic de la base argentina Jubany, situada diversos quilòmetres més al nord, aclareix que “el binomi tradicional ‘logística' i ‘ciència' segueix sent un concepte únic i indivisible, encara que a vegades sorgeixen conflictes sobre les prioritats”. I d'aquesta manera la tassa de cafè oferta amistosament pel mecànic ucraïnès, improvisat bàrman, adquireix un significat especial. Reflexions com aquesta, sumades als innombrables records del que s'ha vist i sentit, requereixen d'un moment de silenci, de concentració interior per poder assimilar tot el que no està escrit ni en una guia turística ni en un manual científic. Així la navegació de tornada cap al nord adquireix un gust especial, el sentit de sorpresa potser ara sigui menys intens, però la consciència és certament més profunda. Amb aquest nou esperit, el Grigorii Mikheev travessa llocs extraordinaris com Badia Paradís, el Canal Errera o les illes Melchior. Durant el retorn hi ha una etapa que cal no perdre's (la tempesta dels dies passats havia modificat tots els plans): és l'Illa Decepció, un volcà actiu que emergeix del mar. Gran part de l'illa està coberta per glaceres permanents barrejades amb capes de cendra negra i taques multicolors de ferro, sofre i coure, que li confereixen un aspecte clarament “infernal”. El vaixell accedeix a l'interior del volcà amb màxima precaució travessant els Fuelles de Neptú, un angost i espectacular passatge de mar format per violentes erupcions ocorregudes fa 10.000 anys. Amb els ulls enganxats sobre el sonar, els oficials russos contenen la respiració. L'objectiu és la Badia dels Baleners on són visibles les ruïnes de la Base “B” britànica, destruïda per l'última erupció del 1969, originàriament construïda sobre les restes d' una antiga base balenera xileno-noruega del 1906. En aquesta atmosfera feta encara més misteriosa pel vapor que s'allibera del terra, no lluny de les calderes on es fonia el greix de balena, emergeixen aquí i allà cranis, mandíbules i vèrtebres dels gegantins cetacis que durant dècades han alimentat una indústria despietada que ha portat aquests mamífers a la vora de l'extinció. El cementiri de les balenes no es troba lluny d'un altre cementiri, identificat per una simple creu de fusta, el de més de 40 baleners noruecs morts treballant a l'illa de la “desil·lusió”.
L'última nit a bord del Grigorii Mikheev és de festa. També la tripulació, per una vegada, té dret a una cervesa o un got de vi. La música sona alegre en el petit bar, on russos, turistes i investigadors es barregen per a una última copa abans de tornar a Punta Arenas. L'alegria en realitat amaga una punta de tristesa, l'angoixa d'acabar de sobte una aventura excepcional i les poques ganes de parlar d'això no és dictada per la indiferència, sinó revela com de profundament estan tots frapats per aquesta experiència “fora del món”. I tornar “dins del món” no serà fàcil. Com confessa Mira Yifat, “Res va ser igual. He necessitat dos anys per organitzar aquest viatge que ara em sembla haver viscut en un tres i no res. Però sé que durarà per sempre, perquè no seré més la mateixa persona”. Si el viatge a l'Antàrtida havia començat amb la preparació de la maleta, probablement la seva fi serà una història molt llarga.

Autora: Diana Galimberti

Ha viscut per 10 anys a Ushuaia conreant la seva passió per a la Patagònia i l'Antàrtida. Cap d'expedició del viatge des de Punta Arenas a bord del Grigorii Mikheev el 2005, 2006 i 2007, s'ocupa d'Antàrtida des de 1988 tant en el marc de projectes científics que d'expedicions de turisme naturalista.

M'INTERESSA AQUEST VIATGE...

1 - Contacteu amb ÂGAMA

Envieu un email a viatges@agama.cat, truqueu-nos al 93.215.73.20, o passeu per la nostra oficina del carrer Pau Claris 147, 3r 1a (cantonada amb València), a Barcelona, prèvia cita a hores concertades, indicant:

* Nombre de persones
* Noms i Cognoms, segons constin al vostre passaport.
* Dia de sortida.
* Codi de la sortida del creuer que us interessa.
* Tipus de cabina que voleu, segons consta a la llista de preus.
* Voleu que us gestionem el vol?
* En cas afirmatiu, des de quin aeroport preferiu sortir?

...i qualsevol altre dubte o pregunta que pugueu tenir!

2 - Us comfirmem les dades

Tant aviat com ens sigui possible, us enviem per email, de manera que disposeu d'un document clar amb:

* la disponibilitat de places.
* el preu total del viatge amb els serveis demanats.
* la data límit per fer efectiva la reserva.
* la paga i senyal necessària per fer la reserva.


3 - Decidiu fer la reserva

Feu el pagament en efectiu (al nostre local), amb tarja de crèdit, transferència bancària o ingrés en compte.
Si no passeu pel nostre local, us enviem un rebut per email, confirmant la recepció de l'import.
Fem la reserva en ferm dels serveis.
Tant aviat com tots els serveis queden confirmats, us ho comuniquem.


4 - ...i els últims detalls

Feu el pagament de la resta del viatge en les dates indicades.
Us enviem per SEUR, correu urgent (1 dia) la documentació (bitllets, bonus...).
...i no dubteu a consultar les nostres Condicions Generals

BON VIATGE!!!!

Amunt