A L'índia
| |
|
||||
|
|||||
|
|
|
|||
A L'índia |
|||||
 |
informació sobre el festival del Losar, al Ladakh |
||
|
 Breu text d'Enric Soler, viatger i escriptor, autor de "Sota el Cel de Tushita" Informació sobre el Ladakh i el Festival del Losar Complement als nostres viatges a l'Índia introducció Encimbellada entre les gegantines serralades del Karakorum i de l’Himàlaia, redossada de les pluges monsòniques i convertida en una de les darreres terres mítiques de l’Orient, el Ladakh es desvetlla de la seva letargia, de segles i segles de tradició ancestral, per viure, ara, a mig camí dels costums propis i de l’esclat de la modernitat que, especialment a l’estiu, viuen els seus habitants, de la mà dels viatgers. Per això la nostra proposta és anar-hi a l’hivern, per poder descobrir els seus costums, per veure les seves tradicions i per viure d’una manera intensa, autèntica i relaxada, la filosofia budista tibetana que impera a la zona. Anirem a l’antiga La-dags, “la terra dels alts colls de muntanya”, més coneguda a Occident pel nom de “Petit Tibet”, i allà celebrarem entre les seves gents el Losar, el Cap d’any ladakhi, sens dubte, la festa més important de la contrada.
GEOGRAFIA La regió del Ladakh, situada en un dels braços importants que comunicaven amb la Ruta de la seda, malgrat la fama de ser un indret isolat i remot, sempre ha estat motiu de trobades viatgeres i d’afers comercials. No per res es comenta que Leh, la capital, tenia el mercat caravaner més alt del món. Oberta al turisme des de l’any 1974 i situada entre els gegants de la Xina i l’Índia, país al qual pertany -políticament parlant-, el Ladakh encara ara no té les fronteres clarament delimitades. Sempre ha estat una zona de pas, no tan sols de productes, sinó també d’idees, de conceptes. Els primers pobladors del Ladakh es pensa que van ser els pastors nòmades que provenien de les altes planures del Chang-thang, que s’estenen fins dessota mateix del Mont Kailas, la muntanya més sagrada per als budistes d’arreu; després de l’any 1959, milers d’exiliats, monjos i laics, que fugien atemorits de la Revolució Cultural de Mao Zedong, s’aventuraren a travessar el gran Himàlaia, establint-se a les valls de les cares sud, en els diversos països limítrofs amb la Xina. El Ladakh és, de tots aquests indrets, l’única zona situada al vessant nord de l’Himàlaia (juntament amb el Tibet), i per tant és una oportunitat única el poder visitar la regió i gaudir dels costums típicament tibetans, especialment a l’hivern, quan es fa possible el contacte humà, des de la curta distància que permeten les seves cases fetes de tova i escalfades amb la combustió dels excrements del iac, l’animal més polivalent dels tibetans. El budisme Vajrayana, o budisme més clàssicament tibetà, es viu al Ladakh amb una especial devoció, i per tant, l’assistència a les seves festes tradicionals, tant com la presència als actes més senzills de la vida quotidiana, estan impregnats d’una gran religiositat, que no ens costarà gens ni mica de copsar. el festival del losar De tots els festivals del Ladakh, el més important per a la gent que hi viu és, sens dubte, el Losar. Tradicionalment es celebra seguint el calendari tibetà -molt afí al xinès, és a dir amb cicles de 60 anys-, i per això les dates fluctuen, d’any en any. Per acabar-ho de complicar, el gran rei del Ladakh, Sengge Namgyal, durant el convuls segle XVI, canvià definitivament les dates de celebració; aconsellat pels seus oracles que no anés a batallar contra l’exèrcit musulmà dels dogres fins que no s’hagués celebrat el festival d’Any nou, el monarca, en comptes d’esperar al mes de Febrer, el que va decidir va ser avançar dos mesos el Losar. D’ençà d’aquella data els ladakhis celebren el seu any nou abans que la resta d’ètnies tibetanes, escampades per tot l’Himàlaia. L’hivern és l’època ideal per sentir-se més a prop d’ells. L’estiu -un període que dura encara no cinc mesos a l’any- ocupa la totalitat de la jornada laboral ladakhi, que treballen de sol a sol, per tal d’aconseguir fins a dues collites, i així poder sobreviure a l’hivern. A més, a l’estiu, Leh, la ciutat més important del Ladakh (que només té uns 35.000 habitants), queda sobresaturada amb els més de 30.000 turistes que aterren a l’únic aeroport del Ladakh, provinents de la gran Índia. Aquesta xifra, lògicament, queda dràsticament reduïda amb l’arribada del fred i de les baixes temperatures. És aleshores quan es concentren els esdeveniments socials, així com les labors domèstiques més tranquil·les (teixir les gonxes, -vestits tradicionals-, explicar-se històries, cantar cançons populars), i per descomptat, és l’època de realitzar els grans festivals, com el del Losar. Per aquesta raó us proposem efectuar la visita al Ladakh en aquestes dates. Una antropòloga ha dit d’aquestes celebracions que: “El Losar és una gran festa per als seus habitants, així com pels seus déus i esperits”. sobre l'Enric Soler i el seu llibre No dubteu a consultar la web de l'Enric Soler o a llegir el seu maravellós relat sobre Ladakh titolat "Sota el Cel de Tushita ". I si decidiu fer un bon viatge per Ladakh o altres regions de l'Himalaia, no dubteu a consultar-nos, per poder preparar-vos, amb o sense guia, un itinerari apassionant.
M'INTERESSA AQUEST VIATGE... * Nombre de persones 2 - Us reconfirmem les dades
|
||
   |
MAPAWEB webmaster: estudimartasansa |
|
