Introducció geogràfica i històrica a Alaska, com a complement dels nostres viatges

El llunyà nord és un territori on l'home encara no domina la natura, on la terra està per colonitzar i els espais són grans, verges i, en molts casos, inaccessibles; és la última frontera del segle XXI. Per gaudir de la natura en estat primigeni, Alaska és, encara avui, un dels darrers racons del planeta a on, sense patir les incomoditats del tercer món, es pot dur a terme un viatge de descoberta d'una de les últimes fronteres del nostre temps.

geografia

L'estat d'Alaska inclou un immens territori que va des de la latitud 54° 40' a la 71° 50' Nord, per sobre del Cercle Polar Àrtic (latitud 66°). La seva superfície és de 1.717.854 km quadrats, que per que us en feu una idea, és com la suma de la península Ibèrica, França, Alemanya i el Benelux... En aquest vast territori, hi estan censades 626.932 persones! A l'estiu la població s'incrementa per efectes del turisme. A l'hivern, hi queda molt poca gent: tot just els qui treballen a la indústria del petroli, la pesca (sobretot del cranc gegant d'Alaska), a un escàs sector serveis, els indis i esquimals, i quatre personatges amants del fred i la solitud. Les principals ciutats són Anchorage (uns 260.000 habitants), Fairbanks i Juneau (la capital, només accessible per mar o aire).

El territori de d'Alaska, es pot dividir entre quatre grans zones climàtiques, clarament diferenciades: La costa, l'interior, la costa oest i nord i l'arxipèlag de les Aleutianes.

La costa, que va des de la frontera amb Canadà fins a la península de Kenai: amb molta precipitació (un dels indrets amb més pluja del Món), abundant vegetació (boscos de grans arbres, cedres i coníferes) i temperatures relativament suaus (màximes que rarament passen els 25 graus, i que a l'hivern no baixen més enllà dels 5 o 10 sota zero), plena d'illes i fiords, on la vida salvatge és molt abundant, tant en el mar com en la terra.

L'Interior: serralades de muntanyes que arriben als 5 i 6 mil metres (Mt McKinley o Denali, 6194 metres d'alçada), separen la costa de l'interior. En aquesta zona, que ocupa la major part d'Alaska, hi regna un clima continental extrem, i amb facilitat es pot arribar als 40 sobre i sota zero, segons l'estació de l'any. A l'estiu, els focs són nombrosos, cremant la tundra (els grans boscos de coníferes). A l'hivern, el paisatge queda cobert de neu gelada. Tot plegat és travessat per amples rius de poca fondària i molts meandres (el Yukon n'és el més llarg i caudalós) i milers de llacs, que a l'estiu esdevenen el paradís de un infinit de mosquits. Fent broma, es diu que l'ocell oficial d'Alaska és el mosquit, de tan grans que arriben a ser!

La costa oest i nord: vorejades pel Mar de Bearing i per l'Oceà Àrtic, respectivament, estan dominades per un clima fred, especialment les latituds més al nord del cercle polar (paral·lel 66). El termòmetre durant el curt estiu no sol passar els 15 graus, i a l'hivern baixa fàcilment fins els menys 30 o 40. Gran part de l'any, la terra és coberta per la neu o el gel, amb una alta humitat. No hi ha quasi boscos o vegetació, i la fauna és escassa, com més al nord. En canvi, la fauna és abundant al mar, especialment en cetacis (balenes, belugues...).

Finalment, les Aleutianes: es tracta d'un arxipèlag de 1900 km de llargada (una mica més que un Barcelona - Hamburg), que en el seu extrem oest toca a Rússia. És una zona de gran activitat tectònica, afectada per forts vents.

història

Viatjant de sud a nord, creuant els estats de British Columbia i el Yukon al Canadà, i visitant el sud-est d'Alaska, es podrà descobrir el territori a través del qual es va començar a colonitzar el continent americà. No lluny d'aquí, per un estret anomenat de Bearing (nom del seu descobridor danès, a sou del tsar de Rússia) passaren, fa uns 40.000 anys, les primeres tribus nòmades provenint d'Àsia, en diferents onades consecutives i aprofitant els períodes glacials. Aquests foren els antecessors de tots els pobles indígenes de l'Amèrica precolombina. Algunes d'aquestes tribus o els seus descendents, s'instal·laren a la costa oest d'Alaska i Canadà, essent l'origen de les, actualment molt minvades, tribus dels Tlingit, anomenats Klinguit, els Haides, habitants de les illes de la Reina Carlota i d'alguna zona costanera del continent, dedicats a la vida marítima; i dels Inuit, més coneguts com Esquimals, habitants de les terres més fredes i septentrionals del continent americà.

L'home ha anat descobrint i explotant els diferents recursos naturals d'aquesta rica regió, i fou a causa d'aquests, que es portà a terme la colonització de les llunyanes i desconegudes terres del nord. Els primers ens instal·lar-se en aquesta part del món foren les tribus índies i els esquimals. A la costa, van combinar la pesca i la cacera, a mes de la recol·lecció. En base a aquesta economia, eren poblacions disperses, amb una explotació de l'entorn extensiva (versus la dels occidentals, intensiva). Les diferents tribus controlaven els territoris de pesca, principalment pel pas de salmó, balenes i altres animals marins que eren font d'aliment i d'estris.

Els primers occidentals que es van establir en aquestes regions ho feien de manera estacional, i lligat al comerç de les pells, primer com a caçadors, mes tard com a intermediaris amb els esquimals. Abans els indis havien vist passar expedicions de tota mena, generalment a la recerca del famós i inexistent pas del nord-oest, que havia de facilitar l'enllaç entre els dos grans oceans.

Com a la resta del continent, els indis van anar reculant davant de la presència dels occidentals, principalment degut a les malalties, i de tant en tant, davant de la pressió militar, llegeixis neteja ètnica, en paraules mes actuals.
Els primers que van prendre possessió d'aquest territori (d'una forma nominal) foren els russos. a mitjans del XIX ja s'ho havien venut per 8 milions de dòlars als Estats Units, que no sols no s'ho han venut, sinó que n'extreuen un munt de recursos energètics, com ara el petroli.

És als tombants del segle XX, quan arriba la febre de l'or, que milers de persones desesperades, provenint d'Europa i Estats Units, veuen Alaska i el llunyà nord com la única sortida a la seva pobresa, i, sense saber on anaven realment, ni què trobarien, s'embarcaren en un viatge en molts casos sense retorn. La febre de l'or reactiva efectivament la vida al nord del continent. A la costa, lloc d'entrada dels buscadors d'or que es dirigien cap al Yukon, les ciutats creixien i la vida econòmica es començà a moure a gran velocitat; en uns indrets on, pocs anys abans, només hi havia indis, pescadors, llenyataires i algun militar.
Abans d'acabar-se la febre d'or, ja es va descobrir petroli en el subsòl gelat del nord (l'or negre del segle vint) i això va reactivar definitivament la colonització d'Alaska, malgrat les inclemències del clima, els accidents naturals com ara els volcans, terratrèmols, i la llunyania de tots els centres culturals i socials de l'època. Durant la Segona Guerra Mundial, per por a l'intent d'invasió dels japonesos cap a Alaska, l'exèrcit americà amb permís del govern canadenc construí la única carretera, la coneguda Alcan o Alaska Highway, que comunica Alaska amb el sud del país travessant les vastes regions de la Columbia Britànica i Yukon.

Avui en dia els esquimals i indis que queden han après prou de l'home blanc per pactar un repartiment de terres que els garanteix la supervivència i recursos. Alaska està creixent en població, en tant que s'incrementa l'explotació del seu subsòl. Cap al nord, l'interior encara avui és despoblat, i ens trobem territoris com l'estat canadenc del Yukon, dos cops la Península Ibèrica de superfície, amb una població de només 40.000 habitants. Aquí doncs, ens adonarem de la quantitat d'espai verge que hi ha i de com la natura encara marca les pautes de la vida diària.

Amunt